dijous, 31 de gener de 2013

Josep Solé al Traient la pols

El passat 15 de gener varem tenir un convidat al programa Traient la pols. Es tractà de Josep Solé, historiador i investigador de l'IEP pel projecte tots els noms. Fou el guanyador de l'última beca Penedès de recerca històrica i també del premi Manuel Crehuet de recerca de Torredembarra.

En Josep ja havia vingut fa uns mesos al programa i, com que tenia moltes més coses a explicar-nos sobre la Cubelles del segle XVIII, l'hem tornat a convidar. Aquí us deixo el guió del programa amb els temes que varen ser exposats.

Isidre Sicart es casa


Isidre Sicart i Güell de cal Bernat de Bellvei , va viure tota la seva infància i fins que es va casar a Cubelles. No sabem el motiu, però el cert és que va aprendre un ofici relacionat amb la mar com era el de calafat. Un any abans de casar-se va anar a Bayamo (Puerto Rico) a incorporar-se a la casa de comerç que hi tenia el vilanoví Josep Raldiris. En tornar, el 1807, es casa amb la pubilla vilanovina i filla de comerciant, Teresa Soler i Torrents. En ser la seva esposa una pubilla, l’Isidre, seguint la vella costum de vestir-les, li regala unes arracades d’or amb esmaragdes, un anell d’esmaragdes rodat de diamants i entrega a la seva sogra 200 duros de plata en ajuda al parament de l’habitació dormitori i per les robes i vestits que els pares han de comprar a la filla.

Un cop casat va anar a l’Havana, a treballar a la casa de comerç que hi tenia el seu sogre, però el 1810 torna, sent substituït pel seu cunyat Francesc Coll.

Veiem doncs com un bellveienc criat a Cubelles fa fortuna i es casa amb una dona de fortuna. El que per nosaltres és una incògnita encara és el fet que des de la infància visqués a Cubelles. Hi tenien interessos els seus pares?, hi van viure també aquests? Hi tenia parents? Una altra qüestió és veure que tots aquests moviments es donen en plena guerra del Francès.

Emigració de treball temporal

1745: Joan Gallart i Joan Cucurella, pagesos de la Quadra de Rocacrespa, són a Cervera per segar, quan acaben la feina, junt amb Josep Martí de Cervera que se’ls uneix, van cap a Canós (municipi dels Plans de Sió a la Segarra), i després a Montalegre (nucli de població de Pontils a la Conca de Barberà), també per segar blat; a continuació es presenten a Vilafranca del Penedès per a la verema. El juny i el juliol han segat, a principi d’agost iniciaran la verema.

Exemple dels costums dels qui no tenen res més que la seva força de treball per buscar-se la vida. Sempre ha estat així.

Un pastor de Bellvei establert a Cubelles

1744-1801: Mariano Mayner ( -1756), -fos de cal Llarg o de cal Roig, era fill cabaler-, havent cobrat una legítima en terra a Bellvei, es va fer pastor, acabant per vendre les dues o tres petites peces de terra que tenia. Sembla que va tenir un primer matrimoni a l’Arbós, però s’establí a Cubelles, casant-se amb Teresa Cebrià, vídua d’un tal Huguet de Cubelles. Van comprar una casa al carrer Major de Cubelles.

Pel document del 21 d’abril de 1755 sabem que no era un vulgar pastor sinó que donava ramats a guany a altres pastors (arrendava ramats), per tant era propietari de ramats que potser ell no pasturava. En tot cas es devia casar amb dones de bona posició social, com ens ho deixa suposar el fet que en Mariano, casat per segon cop i a Cubelles, vengués alguna pesa de terra a l’Arbós. En quan a la posició social també ho avala el fet que deixés diners a crèdit, com per a exemple, a Isidre Roig de Cubelles.

En el seu testament, per quan mori, fa algunes deixes, com les efectuades al seu germà Pau Mayner de Bellvei (50 lliures), a Antoni Roig, fill de Josep Roig de Cubelles (10 lliures) igual que la seva esposa que el sobreviu, quan mort, a les noies de qui és padrí: Teresa Foxach i Almirall, donzella de Cubelles (10 lliures), i Teresa Malivern i Cortés, també donzella i de la Quadra de Cunit (10 lliures). Els marmessors testamentaris del Mariano foren Francesc Sech i de Boquet, prevere i rector de Cubelles, Josep Roig i Mateu Avinyó menor, pagesos de Cubelles, qui quan mort l’usufructuària passen a vendre el béns deixats per aquell per tal d’instituir misses, ja que el difunt, en no tenir fill que el succeís va fer hereu a Déu.

Conflictes per la construcció d’una carretera

12 de novembre de 1758

Joan Baptista Vadell, pagès de la Geltrú té una pesa de terra en terme del Castell de Cubelles i a la partida LA CREU, propera a la carretera que va al Vendrell que llavors s’estava construint. El cas és que per fer la carretera els treballadors, que necessitaven pedres les treuen d’un marge de la finca tot destruint-lo. I d’això es queixa en Vadell acusant als regidors de Cubelles d’aquella destroça. Tenim la declaració de dos testimonis:

Joan Milà, pagès de Vilanova, de 44 anys,que diu que el marge no feia cap nosa per fer la carretera perquè tant la finca com el marge estan força distanciats d’aquella. Ell mateix va veure com els regidors carregaven les pedres perquè casualment passava per allí.

Pau Rafecas, de 38 anys, i també de Vilanova diu que també ho va veure com es carregaven les pedres a instància dels regidors, i veiem el prejudici que s’estava fent, va dir a un dels regidors que era tot una llàstima destruir e marge i servir-se de les seves pedres, amb la qual cosa el regidor li va respondre que un cop destruït aquest marge encara en pensaven destruir un altre que es trobava més avall quan al traçat de la carretera s’hi apropés.

Un conflicte intern de l’Església: el capellà de Cubelles en contra de pagar el seu enterrament al Degà del Penedès.

1784. El Deganat del Penedès feia pocs anys havia introduït la nova costum que dels enterraments dels capellans del territori el Decà percebés els drets parroquials corresponents a aquells mentre visquessin. El capellà de Cubelles, Antoni Bruno s’hi havia posat ja en vida a tal costum perquè la considerava abusiva i sembla ser que també la resta dels capellans del deganat. Ara, un cop mort i enterrat, els seus marmessors defensen la seva postura del difunt defensada en el seu propi testament encara que fos a costa de tots els seus béns, que coincideix a més amb la de l’actual Decà que va deixar dit que “de cap manera paguessin per raó del seu enterro els dits drets parroquials al Decà, i que defensessin aquest punt de Justícia”.

El document justifica: “Un capellà gelós en el seu ministeri d’una instrucció gens vulgar, i d’unes costums irreprensibles, que deixa escrita aquesta llei als seus successors per un temps en què ja no existeixi, i en la voluntat més seriosa i premeditada a on la contemplació de la mort i la vista de l’eternitat fa que es mirin les coses sota el seu veritable aspecte, i a no res s’escriu, ni adverteix, que no sigui amb el major pols, maduresa i circumspecció, té al seu favor tota la presumpció de que li mou només sols per dictar el just desig de llibertat als seus germans del pagament d’uns drets que considerà per tots termes indeguts.

“No sols això, si que per fer veure que no era per cap terme capriciós la seva pretensió, continuà en el mateix testament les raons en que ho fonamentava; a saber, que fent el difunt capellà seus els fruits parroquials fins el dia del seu enterrament, i encara més pagant-se ell mateix o els seus successors els drets parroquials de qualsevol altre enterro que s’encertés haver en aquella Església en el mateix dia en que es celebrava el deo rector difunt no podria haver justa causa, que autoritzés al Rdo Dean, ni a cap altre per treure al capellà difunt dits drets parroquials, que es deguessin per raó del seu mateix enterro.

“Aquest abús expressà també que ho havia fet present a les Santes Visites, així a l’actual Bisbe, com al seu immediat antecessor l’Ilm. Rvd. Josep Climent, i que ambdós havien admirat la referida practica i que per a remeiar-la havien insinuat que es proposés la queixa en el primer sínode que es celebrés, la qual celebració no s’ha verificat fins ara”.

En definitiva, el que demanen els marmessors ara és:

- Que s’examini la qüestió amb maduresa i circumspecció, que s’aclareixin legítimament es fonaments que tingués el Decà per procedir a l’exacció dels drets parroquials als enterraments dels capellans del deganat.

- Demostraran com els drets parroquials són insuficients per sostenir la pràctica de la nova costum contrària a l’equitat ja que no es practica ni en el bisbat ni en cap altra diòcesi.

- Es mani al Decà que s’abstingui de posar-ho en pràctica, de manera que no cobri cap quantitat, porció de cera ni cal altre dret per l’enterrament de cap capellà.

- Que es doni fi a aquest expedient pacíficament i a poder ser sense estrèpit ni figura de punició.

Josep Sole i Armajach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada