dijous, 7 de febrer de 2013

Guió del programa traient la pols: l'aigua (I)

Aquí us deixo el guió de l'espai Traient al pols del dimarts 5 de febrer de 2013 i que va versar sobre la portada de l'aigua a Cubelles.

Avui parlarem de diversos temes relacionats amb l’aigua, seguint documents de l’arxiu municipal. Com sabeu, la majoria de municipis de la riba mediterrània tenen un règim pluvial dispers: tant hi plou molt de cop, com passa mesos sense una gota d’aigua. El nostre riu Foix tenia un cabal irregular. I això era a causa tant d’aquest règim variable com de l’aprofitament que se’n feia a tota la seva ribera. Com sabeu, Cubelles va arribar a tenir 6 molins fariners, que aprofitaven el cabal del riu. Ço era, que es desviava l’aigua amb un rec públic que servia per omplir les basses dels molins i també per regar les terres properes.


Però cubelles no era l’únic municipi que aprofitava l’aigua. Durant tot el curs del riu hi havia 53 molins, 29 dels quals estaven en afluents del mateix riu: 10 a la riera de Marmellà i 19 a la riera de Pontons.

Doncs el que dèiem, Cubelles era l’únic municipi del Garraf amb Molins. I en tenia 6: el molí de la Cucurella o d’en Rovirosa; el Molí del Salze; el Molí de mas trader o el Molí nou (possiblement construït sobre l’antic molí de la Mata); el molí de Gallifa, del Fuster o de l’Estapé; el Molí de la Palma, de l’Anton, de Dalt o de Sobre; i el Molí de Baix o de Sant Pere.

L’aigua passava pel rec públic i moliners i regants estaven obligats a mantenir-lo en bon estat. A Cubelles, ja en varem parlar, s’havia signat una concòrdia al 1599 per a estipular precisament això: evitar que s’acumulés la brossa al rec i regular les tasques d’uns i altres. Aquest doble aprofitament portava molts cops conflictes: podia ser per les hores d’ús del rec o per la desídia d’uns o altres en el manteniment. A Cubelles, tenim un document de 1650 a 1700 que precisament fa esment d’aquesta desídia per part d’alguns regants. Per això els moliners es personen en acusació per obligar a netejar la seva part o, sinó, obligar-los a l’abonament de les despeses de la neteja.

L’aigua era, doncs, un bé escàs i preuat. Ara que ens arriba còmodament a casa quasi hem oblidat les dificultats que pot representar la manca d’aigua o el simple fet de no tenir-la quan obrim una aixeta. Antigament, l’aigua s’agafava dels pous o de les basses. N’hi havia de més grans i de més petits, de públics i de particulars. El seu estat podia causar malalties a la població, com febres o paludisme, còlera, tifus, disenteria, hepatitis, disenteria o cucs. I molts cops els aqüífers no donaven per més.

I com Cubelles va passar d’aquest sistema a l’actual, amb subministrament regular? Doncs gràcies a la donació que Joan Pedro i Roig va fer a Cubelles. Va donar 9 plomes d’aigua per l’ús dels veïns. (15.735,6 litres al dia)

Tot va començar l’any 1879. Aquest any Joan Pedro i Roig formalitza davant el notari de Vilanova Joan Torrents i Higuero, la venda perpètua de 10 plomes d’aigua atorgada per Manuel Tomàs Bertran. El propietari de l’aigua era també el d’Acueducto villanovés. Recordem que Vilanova també tenia uns greus problemes. El municipi s’abastia amb pous, la majoria dels quals estaven salinitzats i eren insuficients per a l’aigua de boca i per regar. El tema es va agreujar amb la industrialització. En aquest cas, les obres per fer un aqüeducte per portar aigua de l’Arboç, es van fer entre 1856 i 1861. I els diners per impulsar el projecte va arribar de la mà d’un Americano, en Josep Antoni Vidal i Pascual, que va deixar un llegat de 35.000 duros.

En Manuel Tomás Bertran era el propietari de la societat Acueducto Villanovés, el qual va comprar diversos aqüífers a Santa Oliva per portar l’aigua fins a Vilanova, però també per tots els municipi on passava la canonada. Aquesta empresa a Vilanova era coneguda com a “aigua nova” en contraposició amb l’empresa que havia fet la portada d’aigua al 1860 (Acueducto del príncipe Alfonso sa), que era anomenada “l’aigua vella”.

Tornant a Cubelles, com dèiem, corria el 1879 quan Manuel Tomàs ven a Joan Pedro i Roig 10 plomes d’aigua a 17484 litres diaris. Aquestes plomes sortien del subsol de Santa Oliva, en concret de 3 finques. Un finca a la partida La Canya, propietat de Pau Bolet i Salvador Bolet, de 5 hectàrees. Una finca anomenada Mas Perdut, propietat de Antoni Rosell, de 20 ha. I una altra a la partida del Molí de la Canya, de 2 ha, i propietat de Rosa Sanahuja.

En Manuel Tomàs havia adquirit d’aquestes 3 finques els drets per fer aflorar l’aigua i per extreure-la al 1876 i 1877. I aquesta aigua, ens diu el propietari a l’escriptura, la condueix barrejada amb galeries i canonades a Vilanova i la Geltrú i part d’aquestes amb un ramal a la població de Calafell, per la qual cosa se li fa molt difícil precisar exactament el nombre de plomes que ven de cada una de les fonts.

Per la conducció fins a Cubelles, s’estableixen una sèrie de pactes entre el comprador i el venedor. D’entrada el venedor s’obliga a construir i col•locar la canonada que ha de proporcionar el servei a la població. Diu:

El vendedor se obliga a construir y colocar las cañerías desde el empalme antes citado (Finca de Joseph Solé) hasta el deposito que se situará en el punto demarcado yá dentro la propiedad de Don José Prats conocida por Masia den Baró y desde aquí hasta la calle Mayor del pueblo de Cubellas, frente la casa Rectoral,

Les canonades que posarien havien de ser de “diámetro de número tres, clase de hierro y betún, y de resistencia bastante para llevar el agua al punto que convenga dentro del casco de la población”.

També l’empresa construiria la rasa i les mines necessàries durant aquest trajecte i hi col•locaria una clau de pas en una caseta amb porta de ferro i pany. Aquesta clau quedaria en propietat de l’empresa. I en poder del comprador quedarien les canonades de desaigua i neteja. Amb tot, els treballs de manobre que pugui ocasionar tot això anirien a càrrec del comprador.

La quarta clàusula d’aquesta escriptura estipula que l’empresa assegura i garanteix totalment el subministrament d’aquestes 10 plomes d’aigua, a excepció d’esdeveniments fortuïts o de força major. Aquest punt és important ja que, com veurem d’aquí una estona, l’empresa no va respectar aquesta clàusula.

I finalment el preu: li ven per 24.222 pessetes, de la manera següents: 17500 són a compte de les 10 plomes d’aigua; i 6722 pessetes per les conduccions. I això representava, aproximada ment el següent:

- Preu de l’alimentació d’una família de 4 persones (1850-1900): 4 pessetes per dia. Ço vol dir que amb el que es va pagar, una família de 4 persones vivia 16 anys i mig.

- Salari diari d’un paleta: 4 pessetes al dia (treballava 270 dies l’any)

- Salari d’un manobre: 2,5 pessetes al dia.

-Pa: 0,24 pessetes el quilogram. Si comptem que cada família menjava 1 quilogram de pa al dia, una família de 4 persones tindria pa per 270 anys.

Però mirem una mica què representaria pels pressupostos municipals una despesa d’aquest magnitud. D’entrada, cal dir que el primer pressupost municipal que tenim conservat a l’arxiu és de l’exercici 1887-1888. El pressupost de despeses d’aquest any, que contempla els sous del personal, el material d’oficina, les despeses de festes, representació, enllumenat en oli i gas, els mestres, la beneficència municipal, les obres públiques, les despeses de presó del partit judicial o els crèdits reconeguts. Tot això pujava a 9146,5 pessetes. I els ingressos ordinaris eren de 1181,91. Ja veieu, un dèficit de 7964,59 pessetes. Aquest dèficit el cobrien amb diferents “recursos legals”: amb un recàrrec del 16% sobre les quotes de la contribució territorial i de la tarifa dels industrials matriculats; amb el 100% del cupo de consums que satisfeien al tresor; el 50% de les cèdules personals; i finalment un repartiment entre els veïns que “disfrutan de sueldos, haberes, pensiones, papel del Estado y otras utilidades”. Amb això compensaven les despeses i els ingressos. Però ja veieu que quasi 10 anys després d’aquesta adquisició, el pressupost representa només el 37% de la despesa. Així, s’haguessin necessitat 3 anys d’inversió de tots els ingressos amb els recursos “legals” o 20 anys amb els recursos ordinaris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada